Mala Manera
Mala Manera és un llibre que ressona i vibra entre les barres de ferro retorçades que
emergeixen de maons i totxos vells esquitxats de pintura i quitrà, fossilitzats sota el sol
abrasador.
Francesco Medda (Arrogalla), Lele Pittoni i Francesco Bachis descriuen i narren, amb un
estil molt personal, el paisatge suburbà inacabat del sud de Sardenya, en el qual Mèxic i el
Magrib s'encaixen contínuament la mà en una barreja explosiva al ritme del reggae dub i la
cúmbia sud-americana.
Malasorti és un trio d'artistes que empren el dub, el jazz i l'"inacabat" com a llenguatge, i als
quals els agrada d'allò més navegar per les poesies sarda, tropical i mediterrània.
Va néixer gràcies al compositor i mestre de dub Francesco Medda "Arrogalla", el cantant i
escriptor Emanuele Pittoni i el trompetista i antropòleg Francesco Bachis, antics membres
de la banda sarda Ratapignata.
S'Ardicity
Les expressions més noves de la música popular neixen en barris urbans i de la rodalia.
Quan fem esment de la "música popular" de l'any 2000, no podem obviar aquest fet.
Tampoc no podem deixar de banda la idea que la música popular ha de constituir una
expressió del seu temps i del món que l'envolta (músiques del món). En realitat, aquest
fenomen es remunta ben enrere en el temps, en els canvis socials profunds que van tenir
lloc durant la segona meitat del segle passat. Les cançons de protesta i malestar social han
contribuït, sens dubte, enormement a la formació de tendències musicals noves. D'uns anys
ençà, les noves inspiracions urbanes i metropolitanes d'ultramar malden per trobar sang
nova i vella per regenerar-se i nodrir-se'n. El hip-hop, el dub, el drum and bass o la música
electrònica (per esmentar tan sols alguns dels estils del nou mil·lenni) són totes influències
que inevitablement (i per sort), en un context ara global, determinen el sorgiment de
tendències i estils nous dins de cada àmbit. És així que va néixer la inspiració per a
S'ArdiCity del “col·lectiu” Malasorti. Una barreja explosiva de ritmes i sons clarament
inspirats en els referents de la música electrònica, d'una banda, i els colors i la riquesa de
l'univers llatinoamericà, de l'altra. Amb un model de llengua estandarditzat (el sard
campidanès, del sud) i trets estilístics típics del paisatge suburbà del sud de Sardenya, en el
qual Mèxic i el Magrib s'encaixen la mà contínuament per assolir un tot compacte i del tot
original. Vet aquí, doncs, juntament amb l'ús del llenguatge, el floriment d'aquell “estil
arquitectònic”, l'“inacabat”, que caracteritza totes aquestes realitats; de Quartu Sant'Elena a
la Ciutat de Mèxic passant per Tunis.